Baixada de carretons Sant Hilari 2014

Camino de Santiago

CAMINO DE SANTIAGO

RONCESVALLES – SANTIAGO DE COMPOSTELA 790km by: Rostits Competició Sils

Mig any pensant en la logística, grup de watsapp creat algunes setmanes abans fins arribar al dia de posar els noms a les petxines, el dia abans. S’acosta l’aventura, de les més llargues que mai farem dins del món del canutisme ciclable, no sabem com reaccionarà el cos amb tants dies de moviment, de vivències i, sobretot, de dormir i menjar a on, com i quan sigui.

DIA 1 LOGÍSTICA

Escric el dia 9 d’agost, però ja fa dies que estem en dansa. Vàrem marxar el dia 8 d’agost a les set del vespre; vaja, havíem de marxar a les set, esperant que en Morell acabés la seva jornada laboral.

Una hora més tard ens vam endinsar al nostre món, cotxe i ganes de Camino. 

Tot i l’emplenada de gasolina a la civilització vam veure que aquesta s’acabava més enllà de Saragossa, no teníem prou combustible per arribar a Roncesvalles, ens haurem d’esperar que obrin gasolinera, en el cas que n'hi hagin. Durant el trajecte hem gaudit d’autovies immenses i desèrtiques, d’obres faraòniques en època de no-faraons.

Hem hagut de fer nit a un poble del qual no sabem ni el nom, prop del pantà de Yesa. Aquest poble el presidia una plaça d’època romànica, on hi havia una església imponent que no s’ajusta a les dimensions del poble actual, aquesta segurament també del segle XII. I és que en aquest viatge ens esperen els fonaments de la cultura castellana i basco-navarresa, una cultura que havia aguantat l’envestida musulmana i de forma residual s’havia conformat en un petit reducte de petits pobles cristians entrellaçats per una via de comunicació i també de pelegrinatge, el Camí de Sant Jaume. Un cristianisme residual i marginat que es veia aclaparat per un islamisme peninsular obert i omnipotent.

En aquest poble navarrès  hem fet la primera “ferrinada” amb en Banyuls;  en Masó i en Morell, en canvi, han decidit continuar unes 8 hores més asseguts al cotxe i dormir-hi a dins, al lateral de la plaça, dins del cotxe mal aparcat i inclinat en un lateral.

DIA 2 RONCESVALLES – ZARIQUIEGUI

Ens hem llevat a les 8, es veu que per la plaça ha passat algú i en Morell li ha preguntat per una gasolinera, la veritat és que en aquest lloc fa pinta de no haver-hi gasolineres a cap hora. Camí cap a Roncesvalles, a buscar aparcament pel Fusion i pel remolc on els dos xavals s’hi estaran uns quans dies i nits indeterminades, esperem que ens esperin pacientment a la tornada.

Desmuntem tot l’equipatge que és difícil de que càpiga al cotxe, però encara resulta més difícil encabir-ho a la bici. Ens dirigim a l’oficina per buscar la credencial i que d’aquesta manera ens sumin com a pelegrins a la “cristiana” en les seves estadístiques, tot i més d’un algú es cagarà en Déu.

Foto de rigor a l’església del petit poble de Roncesvalles i comencem a pedalar a ritme tropical, ja ens poden els ganes de conèixer camins, mons, paisatges.

Abans de començar el camí ens dona la benvinguda un rètol que desanima al més animats de tots, hi diu Santiago de Compostela 790km...

El camí guapíssim, gairebé tot trialera, amb rocs, desnivells i velocitat. Un tipus de corriol que el remolc no podia seguir, s’ha comportat com l’incansable assassí que et respira al clatell, que tracta d’envestir-nos a cada una de les baixades, amb l’agreujant que durant el planer i l’asfalt fa perdre tota l’estabilitat, fa balancejar la bici i la torna totalment incontrolable, balanceig a banda i banda.

En Morell ens ha fet una demostració de fins a quin punt es podia arribar a comportar  a 34km/h per asfalt, se li ha girat a banda i banda de forma totalment desbocada, en Morell i jo havíem començat la nostra corrida personal per l’alta Navarra, amb perill de morir atropellats. El toro apretava fort per darrera, fins al punt que m’ha atrapat i he anat per terra. Als 20 quilòmetres arribo a la conclusió que portem l’assassí al darrera, i que pretenem fer-ne 800. La cosa comença fatal per en Morell i un servidor.

Ens les comencem a veure cada vegada més canutes, no podem gaudir tant del paisatge de l’alta Navarra ni del ritme que feia disfrutar aquell parell amb equipatge lleuger, que han xalat com criatures. Veiem insostenible 11 dies d’arrossegar el nostre assassí, resulta ser massa agosarat.

Hem dinat a Zubiri, un lloc idíl·lic. Poble on hi passa  un riu que ens ha permès agafar-hi aigua i fer un “fugonetti” , menú del dia i sembla que serà el que predominarà, Juan Palom. Veiem l’altre error del viatge, aquest també de logística, el cassó que portem no és antiadherent i se’ns crema el menjar, hem menjat Joan Palom a la Carbonilla.

Es fa difícil pensar en alimentar-nos amb carbonilla.

Després de dinar continuem pedalant, força confusos pels desnivells que estem ciclant, són molt pronunciats, puja-i-baixes, es fa molt dur psicològicament pensar que hem de fer 800km amb aquestes condicions.

El remolc ens continua desquiciant mica en mica, anem a ritme tropical, el pobre Morell vigilant com si portés les criatures al darrera amb figures de porcellana a les mans, un tiu que està acostumat a rebentar-ho tot, aquest tipus de conducció no li fa joc.

Durant la tarda hem fet el cop de cap, calia deixar el remolc per poder gaudir del Camino, hi faltaven algunes millores de mecànica i d’estabilitat. Sabíem que durant la tornada havíem de passar per Pamplona amb cotxe, hem optat per deixar-hi el remolc aprop , primer hem buscat un Decathlon per comprar un porta-equipatges com Déu mana (aquí s’ha de parlar molt cristianament) i l’hem trobat!!

Iruña

Hem fet transvasament d’equipatge en un alberg públic prop de Pamplona, ens han guardat els carros molt amablement, ens han preguntat quin dia hi tornaríem, no ho sabem ni de bon tros. A partir del canvi de remolc a portaequipatges tot ha anat rodadíssim, ens hem allunyat de Pamplona per una pista molt fàcil, amb una pujada considerable, se’ns ha fet fosc, és molt habitual que ens passi això però en aquest viatge procurem anar a dormir més aviat ja que les etapes haurien de ser més curtes del normal per poder-nos dosificar be, són mooolts dies els que ens esperen.

Hem trobat el lloc idíl·lic per acampar. És que el camino està envoltat de zones habilitades per l’avituallament d’aigua, zones de repòs pels pelegrins i fins i tot alguns lavabos. Aquesta ha sigut la millor acampada que ha pogut fer mai un acampador, una “ferrinada” de les de luxe. Aigua potable, lavabo amb cabina, herba, terra tou i al costat d’una església per si ens havíem d’anar a confessar amb urgència, en un poble ben petit,  Zariquiegui. Dutxa comunal a la llum de la lluna i “fogonetti”, el menú del dia és Juan Palom el qual jo he tret a mitja nit pel davant, massa quilòmetres sobre el cotxe, hem patit mooolt molt de sol i força estrés, costa que el cos s’acostumi a aquest ritme tant frenètic, per això no hi ha hagut gaire mania per adormir-nos.

DIA 3 ZARIAQUEGUI – LOS ARCOS

Matí                                                                        

 Tarda

 Matí 

 Tarda

 

Hem dormit perfectament, ens hem llevat a les vuit però durant la matinada hem anat sentint pelegrins caminadors passant pel davant del campament, el camí passava pel costat.

Sabíem que havíem acampat a peu de pujada, ens ha esperat la pujada del segle. Impossible de fer-la sobre al bici, rocs, corriols estrets i amb massa desnivell, el dia d’avui també s’ha ajustat al paisatge Navarrès, muntanyós, verd i amb vistes increïbles.

El cim, el Monte del Perdón, resulta que els pelegrins ja estàvem perdonats/expiat dels pecats fets anteriorment, que no són pocs. És el que té el cristianisme, se’t perdona sense coneixement de causa, només pel sol fet de creure en quelcom abstracte més no poder, em fascinarà eternament aquesta religió, al igual que em fascina la ment humana com la nostra, la qual troba en el patiment una manera de viure, potser l’esport és la religió del segle XXI.

Monte del Perdón

Un cop perdonats al cim del turó, ens esperava una trialera pecaminosa, de les maques, un desnivell pronunciadíssim per les nostres alforges, però ja anem sense remolc. El terreny gens monòton i totalment distret, anem avançant a  pelegrins i comencem a enganxar al dinàmica del “Buen Camino”, es diu a tort i a dret a qualsevol ésser viu que es trobi pel camino.

Durant aquesta baixada hem tingut un dels problemes mecànics de l’any, en Morell se li ha enganxat el buf a la patilla del canvi, l’ha doblegat desmesuradament, en aquell moment semblava que havíem de llençar-lo , la pestanya que enllaça amb la molla fa que el canvi vagi doblegat i la molla no treballi gens bé, sembla que haurem de canviar canvi més endavant, però de moment podem tirar.

Hem continuat trialera avall, i els que venen del món de l’enduro han pogut apaivagar les seves ànsies.

Hem arribat a Puente de la Reina, on hem hagut de fer més reparacions, apedaçar la primera càmera (d’aquesta manera alliberem pes i no portem tantes càmeres de recanvi) i hem remenat el canvi d’en Masó, el primer plat no vol entrar, el que es fa servir més no canvia, s’ha de canviar manualment.

Comencem a veure que a aquest ritme i a aquest desnivell haurem de sumar més dies d’excursió, parem cada dos per tres, i el que és més fort, ens desmoralitza molt el pelegrí caminador, que ens va avançant. Aquests personatges són incansables, els caminadors del dimoni avancen amb tota la seva parsimònia del món, però són totalment constants. Mentre reparàvem les bicis ens ha animat en forma de so d’ambient un personatge basc que ens parlava incansablement en un accent euskera total, ja estem introduïts al món navarrès.

Fetes les reparacions hem intentat recuperar el ritme de ruta aprofitant que hi havia algun planer, tocada de cresta d’en Masó i afluixada del grup, però hi ha hagut pujades molt desmoralitzadores, amb moltíssima calor, en el nostre subconscient crec que hi havia el mateix denominador comú, “Tela el que ens espera!”.

En general la ruta d’avui ha sigut molt ciclable, però ha resultat ser molt més dura del que ens pensàvem, sobretot pel sol que ens ha caigut a sobre, i és que en “matafasols” no té compassió dels pelegrins, i la divinitat que protegeix el camino no l’ha convençut perquè afluixi. La única sort és que per primer cop en aquestes rutes de llarga distància ens trobem al nostra amiguíssima aigua, la trobem a cada un dels pobles, pobles molt propers entre si. La meravellosa aigua sol rajar d’una font situada al  bell mig de les seves places romàniques. Els pobles que ens trobem a Navarra són vius d’història, vius de camino, nosaltres som els protagonistes i els donem vida. Cada cop ens sentim una mica més pelegrinos i menys “esportistes”.

Pel que fa el Camino, ens endinsem a una comunitat immensa de companys i amics de patiment, units per un objectiu comú, intentar disfrutar al màxim de cada un dels moments, de cada pedalada i cada un dels paisatges. El paisatge no és només el que entravessa el camino sinó també en formen part els pelegrins, són ells que donen vida al Camino amb les seves vivències. Ens trobem a al fita dels pelegrins, dels traginers, dels cargols que deambulen amb la casa a sobre, dels “matilda”, aquells australians rodamóns que circulen amb els trastus al damunt cercant feina, dels nòmades destinat al canvi de vivenda constant. És la fita dels personatges que en la seva maleta no només hi traginen pesos sinó vivències, impressions de cada indret, coses que observem, mengem, dormim, coneixem. Tot viscut en un escenari immillorable, en el bressol de Castella, de bascos i de gallecs.

El camí d’avui comença a ser molt més planer i ciclable, el sol continua apretant, acaba per matar a tothom, ulleres de sol, remullades a cada font que ens trobem més alguna punxada per gairebé acomiadar-nos de Navarra.

Hem arribat a Los Arcos, un poble que ha aparegut al mig del no-res, amb certs aspectes de Far-West, el carrer central està preparat per ser tancat i estan preparades les obertures de les cases. Fa la pinta d’una petita Pamplona on s’hi fan corrides, més endavant hem vist que a una de les places principals hi havia un tancat en format plaça, on es deu marejar en públic l’animal, amb graderies per contemplar com l’home pot ser més animal que ningú.

Los Arcos

 A aquesta petita Pamplona hi hem arribat força tard, amb molta calor i força desgastats, però complint el que teníem planejat, si continua així tot això es farà molt cansat. En Masó comença a donar símptomes d’esgotament, crec que molta gent no en donaria cap duro perquè l’endemà continuí, però no patiu, el menjar li fa un efecte com en Popeie els espinacs.

Hem trobat lloc per dormir en un alberg privat, l’alberg que pagarem més car, però podem fer-hi rentadorada. Hem pogut anar de compres veient que a l’alberg hi teníem cuina. És aquí on tenim contacte amb els primers pelegrins caminadors. Comencem a lligar caps, els pelegrins fan jornada intensiva de matins, de 6 a 2, les tardes serveixen per reposar i sobretot per comentar la jugada amb els companys d’alberg. Mentre que la nostra jornada es salta tots els drets laborals, el sindicat encara no hi ha posat ma, fem entre nou i onze hores diàries, això si, amb horari partit, això no és vida!

Xerrant amb aquests ens endinsem en el Camino, és en el primer alberg on hem descobert l’essència del Camino, gairebé deixem de banda la vessant més esportiva i solitària i ens acostem a la part més social i espiritual. Hem conegut a gent, molts estrangers (no només espanyols), finsitot hem xampurrejat l’anglès amb unes alemanyes. Mireu si avui anàvem lliures de temps que hem fet una cosa que mai podíem fer, un capitalista, hem jugat a cartes que les hem comprat avui!! I és que no ens estem de res, quins luxes, hem fugit del canutisme més estricte. D’aquesta manera hem pogut desconnectar, deixar aparcat per una estona el Camino i fer alguna mica de sociabilització, vaja, el que fa el pelegrino, tants dies això es faria impossible d’aguantar.

Hem pogut sopar com reis, amb cuina i mentrestant intercanviant vivències amb caminadors, que normalment durant l’etapa no podem fer per la diferència de ritmes.

A Los Arcos hem dormit com cadells, hem reposat Masó i hem posat a prova l’eficàcia del pelegrí, posant el desperdator a tres quarts de cinc. En Masó no ha dormit gens, falta de potassi i excés de roncs dels companys.

DIA 4 LOS ARCOS – REDECILLA DEL CAMINO

 Hem preparat la maleta fent tot l’escàndol possible a una habitació de més de 15 persones, però el pelegrí també sol aixecar-se a aquesta hora, tot i no ser tant escandalós. El muntatge de la bici és molt lent, marxem una hora més tard i avancem a ritme tranquil coneixent que venia alguna pujadota,  avui però res fora de lloc, no hi ha res que s’assembli a les pendents de les primeres etapes.

És un dia com avui que comencem a valorar el camino i la seva gent pencaire. La majoria són caminadors dignes d’admirar, persistents i constants, que avancen incansablement cap a una fita no només física sinó també molt espiritual. Persones que dia a dia fan un màster de coneixement personal, i que tenen com a matèries troncals la solitud i el dolor, ingredients bàsics per poder gaudir del Camino però també per poder trobar-se a si mateixos.

Nosaltres estem llunys d’aquest punt, el quilometratge sobre una bici és menys pesat i menys castigador, però tenim un agreujant, no podem reposar gairebé gens i això porta a comportar-nos com autèntics primats, pedalem com si no hi hagués demà, arribem a una fita per poder cobrir les necessitats bàsiques, anar a comprar menjar i dormir. Resulta difícil trobar el punt que ens allunyi dels animals, potser l’únic que ens n’allunya és el  “cuinar” el menjar, tot i que a vegades també ens saltem aquest pas, es veu que hi ha empreses que envasen menjar precuinat! On anirem a parar, que serà el següent? un president negre als Estats Units? El dret de vot de les dones???

Pel que fa el patiment vist a llarg termini ens trobem al dia tres de pedalar. Comencem a arribar a un estat físic, encara no mental, al d’un pelegrí, de cara desencaixada, comencem a gastar un pentinat molt apalegrinat, el maillot es va convertint mica en mica en la roba del “curru” i la bici en la nostra “veracreu”. Tot i això, crec que encara ens falta per arribar a aquest estat proper al “transit”, en el llindar del conscient i l’inconscient, però mica en mica abandonem la part més racional i ens acostem més a la supervivència de tipus instintiu, a la part designada dionisíaca pels antics grecs, aquests hi arribaven amb embriaguesa i drogues, al camino s’hi arriba a través del patiment.

Pel que fa la ruta d’avui no ens podem queixar, ha sigut molt alleugeridora des del punt de vista mental, hem abandonat en certa manera els puja-i-baixes constants navarresos, sembla que la Rioja serà més planera. Ens hem topat amb bicigrinos cosa que fins al moment n’hem trobat poquíssims, el Camino és pels caminadors i nosaltres en certa manera en som una mica intrusos. Hem pogut avançar ràpid i  disfrutar d’algunes ciutats i pobles de la Rioja. Defet la Rioja es resumeix amb Logronyo, ciutat on hem pogut esmorzar-hi en model “taperu”, ens quedava a uns 30km de Los Arcos.

Avui és el primer dia que podem gaudir de bona temperatura i fer uns 30 quilòmetres sense adonarnos-en durant el matí, aixecar-se més aviat fa molt més digerible la jornada laboral. Ens hem presentat a la una amb uns 50 quilòmetres i veient que anàvem bé de cames hem optat per retallar el màxim el quilometratge. Aquestes llarges tirades ens fan conèixer els ritmes i les maneres de fer de cadascú.

Defet més endavant ens explicarà un company que aquest viatge és escollit per moltes empreses Sud-coreanes per dur-hi els seus treballadors, per tal de que es coneixin en el seu patiment i millorin en convivència, a sobre a l’empresa li deu costar baratíssim enviar-los aquí. La veritat és que hi ha molts molts orientals.

Al voltants de les dues hem dinat a la típica “Plaza Espanya” imprescindible a cada poble, hi hem fet “fogonetti” amb aigua de font, que tant venerem. Ben dinats comencem a afrontar una tarda molt molt calorosa, mentalment molt més complexa que els matins, sense pelegrinos i amb més bicigrinos. Amb algunes retallades per l’asfalt evitem pujades impossibles de fer sobre la bici, aquesta tarda hem trobat la font de vi d’Irache, on hem fet una mica el “guiri”.

Pelegrins mooolt devots amb estandards

A les baixada per asfalt fem quilòmetres com condemnats i agafem velocitats de por, mai un sac de dormir i una màrfega s’havien desplaçat tant ràpid.

En aquesta tarda tant calorosa ens esperava una pujada per pista que l’hem fet com hem pogut, sort en tenim de les motivacions a curt termini. També tenim motivacions de tipus mecanics que fan trencar la rutina, “rebentons”, avisos del canvi, i d’aquesta manera hem pogut arribar encara més encesos a Santo Domingo de la Calzada, poble que havia de ser el final d’etapa, amb el ritme que portàvem no ho ha acabat sent, tampoc el següent poble on preteníem acampar. Un home d’un bar d’aquest poble desèrtic, encara melancòlic de la seva època daurada agricultora, ens ha animat a apropar-nos fins al següent poble, el primer de Castella, on hi havia un alberg públic. Ens hi hem tirat de cap tot i l’esgotament d’en Masó. Li hem agraït aquest consell donant-li tot un munyoc de cables i lladres usb, bateries i electrodomèstics per carregar, vaja, per fer-li saltar els ploms.

És en aquest alberg de Redecilla del Camino des d’on escric, el nom demostra la única especialització del poble, com el de tants d’altres, la font de vida és actualment el Camino, hi ha alguna lleugera empremta que mostra la seva antiga segona especialització, l’agricultura, res més, el sector secundari no ha arribat ni se l’espera.

En aquest alberg de nou hem aprofundit sobre el món pelegrino, hem conegut una noia lleidetana que ja comença a seguir el tractament de 3 ibuprofens per dia per suportar el dolor dels turmells de tant caminar. I és que aquests ens sorprenen constantment, van ben coixos i les seves paraules i reptes no s’adiuen al seu estat físic, volen arribar a Santiago, més ben dit, arribaran a Santiago, però amb quines condicions..

Aquí hem pogut saciar els nostres vicis, xarxes socials, ganes d’endoll, de menjar calent. Un Joan Palom amb barreja de formatges i parmesà que ha quedat molt bo, i és que la paciència i el foc lent són el secret de la cuina mediterrània, però també atlàntica. Fins i tot m’he permès el luxe de deixar-m’hi la tovallola!.

DIA 5 REDECILLA DEL CAMINO - BURGOS

 Bon dia des de l’alberg públic de Burgos, el Corte Inglés dels pelegrins, el parc temàtic del Camino, amb rentadores, assecadores, “sisis”, pisos d’habitacions plenes de pelegrinos, amb lliteres i més lliteres.

Avui com que ja hem captat l’horari del caminaire, ens hem llevat a tres de sis a Redecilla del Camino. El molt incansable pelegrí amb moviments parsimoniosos i sigil·losos comença a fer el seu jornal, semblen no recordar de quina manera tant lamentable es desplaçaven per l’alberg el dia anterior, com aquell que no te memòria es prepara la maleta sense perdre gaire temps, i fugen del món comunal al món individual.

Nosaltres, els bicigrins en canvi, som més lents, però ens intentem adaptar a la seva recepta secreta, jornada matinal i intensiva. Aquest horari intensiu però acaba continuant a la tarda. Ens representaun sobresfors mental, no tenim la tarda per reposar tant com ells.

Albert de Burgos

Avui toca pedalar per intentar arribar a Burgos, pel perfil de l’etapa sembla que ens espera pujada, portem dos dies intentant planejar l’arribada a Burgos cap el tard, per fer-hi nit. Ahir ja vam apretar per aconseguir-ho, però l’etapa és d’uns 75 quilòmetres i pinta que hi arribarem. Pedalem xerrant, sense xerrar, amb música, amb discussions, amb riures, així el moviment tant trist i monòton d’extremitat inferior amunt i extremitat inferior avall, sense cap secret i totalment mecànic i poc interessant, acaba sent una mica més passable, i és que anar amb bici és la cosa més tonta que s’ha fet mai!.

Ens ha tocat una etapa difícil, ens esperava una pujada interessant, abandonem La Rioja però no els desnivells. Els organitzadors del Camino ens han preparat la mare de les pujades, en format corriol i rocós, que ha fet molt difícil fer-la damunt de la bici, ha caigut algun quilòmetre a peu i algun sobre la bici, fins arribar al cim de La Pedraja, on hi hem contemplat un monument dedicat als morts republicans durant la Guerra Civil.

Un cop a dalt hem planejat i hem fet una baixada divertidíssima, de tipus pistera però podent apaivagar les ganes de gaudir baixant. La baixada és la salsa del bicigrino i el mata-rates del pelegrino, per a nosaltres és un moment ensucradíssim, surt la vena endurera d’en Morell i irromp sobre l'escenari la doble d’en Masó, passem en alguns moments els 55km/h per pista, carregats com mules i amb frens de bici pel costat dels caminadors, però això si, no ens falta mai el “Buen Camino” que sembla dissimular el perill que nosaltres els representem.

Un cop feta aquesta baixadota hem hagut de tornar a pujar unes pujades de tipus lunar, semblants a la rocositat del Camí de Cavalls de Menorca, perill de punxades, difícil mantenir-hi l’equilibri amb les alforges, però amb una recompensa al cim, “land art”pedres col·locades al terra de tal manera que creaven cercles concèntrics immensos, no en sé la seva funció, però això em recorda que som prop d’Atapuerca, indret on els primers homes hi van fer el primer “art. Defet encara hi hem trobat una cosa més primitiva, un campament d’entrenament militar, vaja avui ha tocat zona “retro” total.

L’etapa d’avui, resultat de la premeditació, ens ha fet arribar al destí aviat, a dos d’onze estàvem esmorzant a un poble prop de Burgos, en un poblet molt autèntic, el bar datava del segle XVI.

A voltants de la una ja érem al destí, a Burgos.  Hem fet una bullida, i després de les disputes grupals hem decidit fer-hi nit, el descans de Masó i la ciutat s’ho valia.

Hem reposat Masó a Burgos, i de pas també hem reposat nosaltres. A part ens hem endinsat a la ciutat, a la capital del pelegrino. És una ciutat que representa l’essència de Castella i per extensió d’Espanya, on encara hi corre la sang del Cid Campeador, el seu Jaume I. L’esperit romànic ens ha acompanyat durant tot el camí però avui ens hem topat cara a cara amb la capital cultural medieval per excel·lència. Avui ens hem pogut guarnir amb roba d’humà, i ben dutxats hem pogut gaudir-ne, fer unes tapes, unes xerrades, compartir vivències amb pelegrins.

A l’alberg hem conegut una dona que fa el camino sola, però contra tot pronòstic està casada i té una filla petita, ella però, va fent etapes del Camino de tant en tant, amb bici a peu, tant se val. A Burgos també hi hem conegut en Pau, un noi molt ben parit de Girona que toparem amb ell més endavant.

DIA 6 BURGOS - SAHAGÚN

 Dia cinc de pedaleig. Ens llevem a tres quarts de sis a la planta sis del Corte Inglés dels pelegrinos. Ens ha costat aixecar-nos, hem fet el ronsu fins que els de baix han volgut que ens despertéssim, tenen la paella pel mànec, aixequen els ploms de la llum de la nostra planta i tothom amunt, a l’habitació no hi ha interrupors!!. Si et lleves més aviat i dorms a la llitera de dalt i engegen els llums pots gaudir d’una exposició de cadàvers, m’encanta!.

El nostre tema de conversa del matí sempre és el mateix, el què ens esperava. Avui una etapa llarga, de molta monotonia, però encara més de quilometratge, el dia abans s’havia arribat a l’acord que després d’aquesta etapa de repòs s’havia d’apretar fort.  Hem començat amb planer tota, d’asfalt a camins molt planers, rapidíssims de fer, arribant  mitjanes de 26km/h fent rebufs amb el perill que això comporta. Avui toca deixar una mica l’essència del Camino, ens vestim de mercenaris, aquesta etapa la volíem matar aviat, resulta ser moooolt planera i monòtona, creiem que molts caminadors l’esquiven amb bus, no hi trobem tanta gent.

La plana de Castilla

Ens hem posat com a punt d’inflexió i de dinar Carrion de los Condes, però abans hem tingut aventuretes per l’asfalt, fent uns 20km de més que la resta de pelegrins, ens hem desviat massa de la ruta, per després tornar a enllaçar amb el Camino.

Un cop enllaçat hem gaudit de poblets d’encant històric,  molt allunyats entre si, que finsitot entre les planuries no s’aprecien l’un a l’altre. El cas que m’ha cridat més l’atenció ha sigut el de Fromista. Poble on hi resideix un edifici pur romànic castellà. Sant Martin de Fromista, que per deformació “professional” m’he volgut aturar i gaudir-ne una micota. Una construcció data del segle XI, dels primeríssims romànics de la península, original i denominació d’origen castellà, aquest edifici va conviure amb els primers pelegrins francesos que venien des de Cluny (París) a la cerca del sepulcre de l’apòstol Sant Jaume.

La façana d’aquest edifici és franquejada per dues torres de planta circular, totalment atípic en el romànic que coneixem nosaltres. Segueix les torres una planta basilical de poques dimensions, i el seu interior hi ha capitells inspirats el la cosmovisió monstruosa cristiana. En definitiva, un romànic dels més autèntics d’Europa en un poble ben petit. No ha faltat la sortida de la bossa d’en Segimon i les fotos de turistes.

Un cop vist el monument, tornada a la feina, pedalant a partir de rebufs avancem als italians que ens anem creuant durant tot el camí. Hem arribat a Carrion de los Condes al voltants de les tres, i en el super a la cerca del dinar ens hem topat amb un del que serà dels puntals d’aquest viatge, en Víctor, un noi que estava desesperat buscant 20€ que havia perdut, em conversat i ens ha acompanyat a dinar el rissoto a la fogonetti.  

Necessito un apartat especial per descriure el personatge. El ciclista atípic,  que s’allunya més no poder d’aquest món massa monotemàtic de ciclistes. Un regal del Camino. Defuig tots els topics haguts i per haver del mundillo de la bici, mentre que per altra banda resumeix l’essència del canutisme pur i dur. Crec que encara a hores d’ara no sap de l’existència del carbonu ni falta que li fa.

La bici no és la seva vida ni de bon tros, és només un mitjà de transport per veure món, les seves cames i aquell aparell de ferro colat s’uneixen en un, no pas per resoldre reptes d’existència esportiva ni física sinó per resoldre reptes d’existència més profunds i personals.

Amb l’excusa de buscar feina a Burdeus havia començat a fer el Camino amb els seus amics des de Santiago de Compostela, llavors un parell d’ells es van escindir anant amb tren per enganxar l’època de la verema, mentre que ell i un altre company arribar-hi amb bici. El més fort és que ell sol va decidir fer camí de nou cap a casa, cap a Santiago, fent doncs dos cops el Camino amb un més i mig.

En Víctor ha esclafat tòpic a tòpic a cop de puny, carregat amb una nevera de càmping juntament amb una graella de dimensions força grosses sobre la bici resulta que s’ha patejat el Camino pedalada a pedalada, gastant el mínim, fent música per guanyar algun caleró i viatjant de la forma més econòmica possible, bici, tenda i finsitot menjant teca de “super” llençada per motius de caducitat. Vaja el que molts anomenen per enveja o per falta de coneixement “pordiosero”.

Un dels únics errors que se li pot trobar en el seu tipus de viatge és el fet de no anar d’albergs, no es pot conèixer tant el Camino acampant i no barrejan-te amb els companys de patiment. Pel que fa la resta d’aspectes el xaval no nomes està de tornada del camino sinó també està de tornada de moltes altres aspectes, per tot el demés Mastercard.

A partir d’aquí hem seguits junts amb en Víctor, que de ritme per ciclar no n’hi faltava, s’ha endinsat una mica en el món del rebuf i si cal també s’afegeix algun cop a ritme Morell, ens ha anat bé continuar amb ell durant la tarda i poder fer més amenes les planúries de Castella.

            El moment per emmarcar potser del que portem de viatge és l’escena que hem viscut entre Carrion de los Condes i Sahagún. En una taula rodona immensa al bell mig de l’immensitat de Castella ens hem permès el luxe de gaudir d’un moment surrealista total. Hem segut en una taula rodona immensa, on ja hi havia un avi assegut, hem parlat amb ell i, com aquell qui no vol la cosa han anat apareixent avis del no res, en un indret sense arbres, sense gaire vegetació i sense camí vist a simple vista, apareixien en forma de degoteig d’avis, n’han arribat fins a cinc més., s’anaven afegint a una conversa totalment masculina: quans quilòmetres faltaven per arribar a Sahagún?. El més home seria aquell que més s’acostava a la descripció del quilometratge i també de la dificultat. També hem parlat una mica de l’antic camino, per on passava i el boom que està vivint ara, fa 60 anys només hi passava algun fanàtic religiós, ara també hi passen un altre tipus de fanàtics, ara però en massa, bigorexics, perroflautes, hooligans, ninis, esportites....

En definitiva, un gallec, sis castellans i quatre catalans hem establert conversa de la manera més maca i equitativa que és pot fer, en una taula rodona, sense jerarquies ni cantonades, que en idioma hashtag es diria #Momentcamino.

 

Taula rodona

Hem deixat els avis per continuar en la monotonia, resulta que portàvem uns 40 quilòmetres de carretera paral·lela al Camino i només hi havien passat un cotxe i tres camions, és imprescindible un dia fer un estudi de l’equilibri entre infraestructures castellanes i posar-ho en la balança oferta-demanda. Bé, potser és millor no fer-ho.

            Com a conclusió del dia en podem treure el següent, el quilometratge dut al cim només ensenya als músculs un estat de forma que no serà durador en el nostre cos, és a dir, que està condemnat a envellir-se i a degradar-se constantment. Mentre que, les vivències del Camino acaben per ser permanents en la nostra ment. El primer record muscular s’oblida però el segon queda gravat en forma de tatuatge, també en un altre múscul, el cervell. Potser quedaran esborrats els 140 km fets avui de Burgos a Sahagún però no pas les experiències viscudes, comencem a ser pelegrinos!!

Per acabar el dia, campament improvisat al llit del riu que passa per Sahagún, dutxada al riu amb aigua fredíssima, el corrent creava perill d’endur-se el “dutxador” al davant d’un grup que feia picnic i per això la solució era aferrar a les roques perquè el riu no se  t’endugués. Acampada molt maca, també el sopar i encara més la companyia d’en Víctor.

DIA 7 SAHAGÚN - ASTORGA

 El despertador d’en Morell ha sonat al càmping improvitzat de Sahagún, la fred d’hivern que s’intuïa fora de la tenda ha impedit que sortíssim a l’instant. Cadascú a dins seu crec que ha decidit llevar-se més tard, alguns no han sentit ni el despertador.

Una hora més tard, cap a les set, hem desmuntat campament, el gallec amb un moment ho ha fet, es nota l’experiència de més d’un mes i mig acampant i pedalant. Nosaltres continuem tardant uns ¾ d’hora entre desmuntar, esmorzar i carregar.

            Ens hem posat al cim de la bici direcció León. Ens esperava un paisatge monòton com el d’ahir, molt planer, rectes infinites paral·leles a la nacional i a l’autovia on no hi passa cap cotxe. El camí durant el matí s’ha fet més amè amb la companyia d’en Víctor, converses existencials, posada a prova del nostre “castellà” i tirant milles.

Hem arribat a León a l’hora de dinar, on hem fet unes tapes, el típic de les Espanyes, es demana una beguda i et “regalen” un arròs. Hem menjat poquíssim i aquest era el nostre dinar sense saber-ho. No hem previst que encara ens faltaven uns 50km, un error de pelegrí novell.

León

Marxem de León i ens acomiadem d’en Víctor, que decideix fer ruta cap al nord de Galícia, per salvar uns ports d’alta muntanya que el separaven dels seus amics, l’esperaven per una festa en un poble gallec. Li donem el número de mòbil, ell no en té, perquè ens truqui quan arribi a Santiago, ens ha proposat portar-nos a Fisterra amb la seva furgo i a guardar-nos les bicis.

Lleó no ha resultat tenir tant d’encant com Burgos, s’ha convertit en lloc de pas per nosaltres, tapa, foto a la Catedral imponent i a pedalar s’ha dit, toca fer quilòmetres per treure’ns aquesta monotonia del damunt.

Ens hem agafat la tarda tranquil·lament, “xino-xano” per no petar Masó. Portem molt molt de quilometratge a sobre, necessitem beure i menjar sovint perquè el desgast és força important, és esgotador a llarg termini. Cadascú a la seva bola, amb música, amb algun ball, algun deliri, propers al trànsit hem pedalat, ens falta oci!!!!

Avui és pot resumir com “Etapa Masó”, el camí es fa dur, comença a veure “aigües” a l’asfalt, en realitat el que li està fent aigües és el seu cap. La Començal endurera, l’olivetti i el poc entrenament d’en Masó fan un combinat explosiu a Castella, de nou en Masó s’emporta la medalla de “jefe dels patidors”. 

L’hem aconseguit arrossegar fins a Astorga, el camí tant monòton s’ha fet força llarg, i la pujada direcció a l’alberg públic d’Astorga on no hi hem trobat lloc, cada dia els albergs estan més plens. Hem hagut de moure’ns un quilòmetre més per torbar un alberg públic amb places, fora d’Astorga.

Astorga, ciutat amb bisbat propi, força important i la qual jo no recordava haver-ne a sentit a parlar mai, vaja que m’esperava un poble i m’he trobat una ciutat la qual no hem pogut veure gaire. Hem arribat tant esgotats que hem vist la catedral de passada, el monument de més interès en aquest moment és un Supermercat on hi hem comprat el sopar per cuinar al possible alberg. Aquí en Masó ha menjat plàtan i ha begut gaspatxo i es comença a moure!!!

Ens hem dirigit a un quilòmetre més lluny d’Astorga, en un poble que no en sé el seu nom, on hi van tots els “enviats” de l’Alberg d’Astorga que no hi caben, però crec que no només aquests, sinó que fa pinta que els d’Astorga també hi envien els ciutadans que no hi volen. Per fer-nos una idea, hem vist un grup d’homes de 50 anys amb bicis velles reunits a l’estil juvenil davant de les portes d’una casa vestits i comportant-se també de manera juvenil, de “grupillu” de suburbi.

En aquest poble hi hem trobat l’alberg més singular de tots, com era d’esperar. En un edifici que semblava de protecció oficial, amb dues construccions molt petites, un fa d’alberg i l’altre de bar. Aquí només hi quedava una plaça, que portava el nom de Masó, però el que regentava l’alberg, amb pinta d’exclòs social, com la majoria dels que ens hi trobem, doncs molt amablement ens ha ofert als altres tres no pagar res i dormir al bar de l’alberg, on hi cabien uns matalassos que ja tenien preparats, es veu que ho fan sovint, l’alberg és petitíssim. Ens hem pogut dutxar pagant un cànon per l’aigua i hem pogut cuinar, sort del “fogonetti” en aquest alberg no hi ha cuina, tampoc hi tenen oli i l’hem hagut de pidolar en una casa.

Hem sopat com autèntics reietons. El primer torn (el fugonetti requereix sempre dos torns ja que no hi quep tot) ha menjat pasta amb hamburgueses fregides!! I el segon vam menjar tortellinis amb salsa de bolets, acompanyat d’hamburgueses, descric el sopar perquè comença a fer una il.lusió immensa menjar tant bé! Comencem a trobar a faltar el menjar variat, ara entenem perquè els pelegrins dels primers albergs es fumien autèntics guisats.

            #Momentdelcamino, a l’alberg ens hem topat amb una família de francesos, una parella que havia tingut cinc fills i n’esperaven un més. Els dos grans d’uns 10 i 11 anys anaven amb la seva pròpia bici, els altres petits els arrossegaven els pares amb els remolcs més ben preparats que hi ha a la capa de la terra. Remolcs amb suspensió, amb dues cadires, amb sostre/placa solar, en definitiva una família de francesos que suposem que per devoció cristiana fa el camí, s’acosten perillosament a ser una família de l’Opus, però enveja sana és el que sentim. Els nens superespavilats se’n cuiden dels germans més petits, no tenen cap mania per dormir a fora si fa falta, mentre que els pares dormen a dins l’alberg. Nosaltres en veure’ls a fora els hem convidat a entrar, sabem que les nits són fredíssimes tot i els sacs que porten, s’han acabat apuntant a dormir al bar amb nosaltres. Aquests nanus porten 22 dies a sobre, des de Roncesvalles pedalant, són uns herois.

L’ajuda mútua és la part que fa aguantar la família, els nens més grans alleugeren les feines dels pares que prou feina tenen amb els altres tres fills petits, la més petita deu tenir uns quatre anys. Els nens grans fan el menjar, donen menjar a la nena petita, renten els plats i si cal dormen a fora per deixar lloc als seus germans petits.

Dormen sense coixí i amb la màrfega ben senzilla i elemental, però a les 11 al bar del poble del costat d’Astorga s’hi respira tranquil·litat, germanor alberguista, demà a tothom li esperarà un dia dur.

La conclusió que podem treure’n avui va relacionada sobre el cansament que portem al damunt. El cansament del bicigrino no el trobem tant en la pedalada ni en les cames sinó en el cul i les llarguíssimes estones que ens passem sobre el seient. Es comença a fer pesat posar el cul cada matí sobre aquest maleït triangle mal encoixinat. Per això crec que és molt recomanable anar alternant culots per tenir les costures a diferents llocs i no acabar per tenir el mateix tipus de fregament cada dia, també ho intentem salvar una mica amb vaselina, però no és màgica, siguem sincers, no és normal anar durant 11 dies seguits amb bici.

PD: Arriben caminadors al voltants de quarts de dotze de la nit, són dos nois Lituans que porten des de Roncesvalles caminant amb dues setmanes, encara els n’hi queda una i mitja. Han arribat en plena nit freda i sense lloc al bar i a l’alberg, els hem de dir que si porten tenda que acampin a fora, aquesta nit les passaran canutes, crec que els sacs que porten no aguanten gaire temperatura.

DIA 7 ASTORGA – VILLAFRANCA DEL BIERZO

 Bona tarda des de l’alberg públic de Villafranca del Bierzo. Avui ens hem llevat aviat, els francesos durant la nit s’han portat com autèntics petits pelegrins campions, un però, ha anat catxant fins a tocar els peus de la barra del bar deixant la màrfega un metre lluny, però on hi hagi son...

A les sis ha sonat el motor d’en Morell, com sempre ens ha fet molta mandra, estàvem massa calents, dormin al bar amb les nostres bicis... Hem sentit que tocaven la porta, hem obert i han entrat els dos lituans amb cara de pocs amics, ben glaçats s’han fumut a seure al bar, a jugar al solitari amb el mòbil,  també han demostrat la seva addicció a l’endoll. Crec que aquests nois han passat una de les seves pitjors nits de la seva vida, ho descriuen amb pèls i senyals els seus poemes de cares.

En Masó ha vingut reforçat de la dormida dins l’alberg, fa cara de començar-li a fer efecte el seu tractament diari de potassi, cada dia tres pastilles, matí, migdia i vespre. Avui l’hem recuperat, sembla mentida que aquest noi del matí sigui el mateix que ens va dir bona nit.

Dins el bar hem pogut carregar-ho tot i finsitot m’he pogut permetre el luxíssim d’esmorzar un cafè amb llet de màquina i calent!  

La veritat és que ja comencem a trobar a faltar certes comoditats de la vida rutinària, amb tonteries tant immenses com:

-          Beure amb got, bevem constantment en un bidó de bici, on tot el que hi poses sembla tenir el mateix regust.

-          Poder dormir amb les cames entreobertes o obertes, que el sac ens ho impedeix.

-          Menjar amb un plat com una persona normal, mengem amb tupper metàl·lic, el mateix soroll i el mateix regust d’arròs i pasta comença a fer-se pesat.

-          Falta de làctics, que al prendre’s gairebé sempre freds no els podem carregar a la bici. La dieta s’està fent perillosament monòtona.

-          Farts de fer el nobita, de dutxar-nos i posar-nos dia darrera dia la mateixa roba d’humà, robes que a més abriguen poc i que tenen com a element fonamental les xancletes, que normalment estan molles perquè ens hi hem dutxat, no s’acaben d’assecar mai més.

Tornant a la ruta d’avui, l’hem planejat com a menys llarga. Hem deixat aquells petits supervivents mancats del sentit de la mania, però ens han cridat quan portàvem uns 500m, es creien que ens havíem deixat unes xancletes, el nen sense samarreta amb la fred que fumia i descalç pel carrer buscant-nos.

Avui és un matí molt molt fred, devem estar a 3 graus o menys, però l’escalfor de tipus familiar que hem viscut en aquell bar ens ha corprès, ha sigut molt maco.

Ens tocava a pujar un dels dos cims més alts del camí francès, Cruz de Ferro, amb 1150 metres d’alçada, l’havíem mitificat molt ja que se’n parla sovint d’aquest pic. Però a mesura que avançàvem per l’asfalt, totalment paral·lel a la pista, hem vist que pujava lleugerament, hem rodat molt millor per asfalt, n’aprofitem molt més l’embranzida, el desgast físic és mínim.

Hem fet cim al voltant de les onze, cadascú al seu ritme, en Morell i en Banyuls una mica més endavant i en Masó i jo, amb estats més propers a l’irracional, entre càntics, Al-Bergs i di-ga’m hem arribat al cim.

Podem dir que aquesta muntanya serveix de frontera geogràfica entre dos panorames totalment diferents, abandonem al planúria inacabable i seca de Castella per entrar a un panorama muntanyós, verd i d’alta muntanya, amb vegetació inacabable, vaques, gossos i en definitiva distraccions pels nostres ulls.

Al cim ens hem abrigat per fer un dels descensos més divertits per asfalt que mai hem fet, no hem fet Camino ja que molestem força als pelegrins i a sobre és molt castigador per les nostres alforges. Hem baixat a ritmes impressionants, la càrrega de la burra ens ajuda a agafar més velocitat, a uns 70km/h. Un descens de port de muntanya autèntic, passant per un poble magnífic El Azebo, un indret que m’agradaria visitar un altre dia, amb un encant personal, una mena de poblet que estava de festa major i li creuava el camí pel mig. El poble reunia totes les característiques d’alta muntanya, teulades de pissarra, carrer adoquinat. Tot aquest conjunt situat als voltants d’un desnivell d’un 24%.

La baixada ha durat uns 15km, en Morell s’ha posat “modo moto” i no l’he vist més. Al arribar a baix hem compartit la mateixa emoció, baixada impressionant per paisatge immillorable, no som a Galícia, però això no te res a veure amb la Castella que hem vist, ens acostem perillosament a terres gallegues, això ja és una altra cosa, tornem a trobar alicients per tirar i tirar!.

Als peus de la muntanya ens hem trobat un altre poble carregat d’encant medieval, Molinaseca, el creua un riu que es troba en el seu naixement.

Hem abandonat per fi el paisatge monòton, aquest paisatge que fa que sigui molt més fàcil pedalar, és molt més exigent físicament però és molt agraït psicològicament. Els dies es fan molt més curts i variats.

Hem arribat a Ponferrada, una ciutat que creiem que no sens hi ha perdut gaire res, però hem trobat en Pau, el noi que havíem vist a Burgos. Hem decidit tirar tots junts, ell va amb 29’ i pel que sembla a ritme més elevat que nosaltres, resulta que a les tardes reposa i fa els mateixos km que nosaltres.

En Pau ens ha seguit al nostre ritme més tropical i de grup, amb més parades. Crec que al anar amb grup el ritme s’alenteix força més, més que no pas per temes físics per temes de logística, punxades, descansos, parades “tontes”...

I ara em ve perfecte fer el petit apunt de mala-estrogança:

Aquest és el tercer dia que no punxem, els problemes tècnics ens han abandonat i n’estem molt contents. Però s’ha convertit en un tabú grupal, no ho puc comentar en veu alta, en el fons creiem en la divinitat de la mecànica.

Pel que fa el camino i els pelegrins sembla que s’ha capgirat totalment la dinàmica, en comptes de trobar cada cop menys pelegrins i aquests més esgotats ens trobem exactament el contrari, cada cop més pelegrins i amb roba ben convidada i impol·luta, cada vegada maletes més petites i més fotos. Els pelegrins escullen aquesta part final del camino per fer, és molt més agraïda. Queda en l’oblit aquells “ermitans” patidors que hem trobat a les primeres etapes, aquí gairebé no en trobem. Només cal dir que avui m’han dit que en Rajoy i la Merkel han fet una part del camí.................

S’ha esvaït completament el patiment, l’esperit de superació, nosaltres comencem a encarnar la figura del pelegrins “autèntics”, som dels que venim de Roncesvalles i portem més dies.

A la cerca de Villafranca del Bierzo, final de la nostra estapa, hem dinat tots cinc en un bar, del poble on Jesucrist va perdre una espardenya i un mitjó. Anem tirant entre pista i asfalt, disfrutem i gaudim molt més del paisatge.

En aquestes etapes comencem a notar l’aglomeració del Camino i la lluita per una llitera a l’alberg públic. El final de les etapes es converteixen en verdaders finals d’etapa de Tour,  els ciclistes que venen per darrera ens pretenen avançar, arribar aviat és garantia de tenir possibilitats de trobar lloc, per tant s’ha d’avançar constantment, l’aglomeració fa que hi hagi disputes i albergs públics plens a rebentar. Tot i que aquestes últimes etapes estan dotades amb albergs més grossos no n’hi ha prou. Ens hem dividit per aconseguir alberg a Villafranca del Bierzo, hem ocupat les últimes cinc places, la resta que venien s’han hagut de buscar la vida, o be en algun alberg privat on potser ja no hi havia lloc o a dormir al carrer.
A Villafranca del Bierzo ens hem comportat com pelegrins de jornada intensiva, tal i com en Pau està acostumat a fer. Arribem a les dues, ens dutxem i com que ja havíem dinat a mig camí esperem que alguna botiga de queviures obri, avui sent Santa Maria no hem pogut escollir gaire el sopar.

El poble és realment gran, hem anat a la platja Fluvial on hi feien el Villarock, hem gaudit d’un luxe dels grossos, platgeta, aigua fresqueta, cartes i descans, una dosi d’oci que ha fet “patacassu” al nostre cervell canutista.

Ens hem pogut banyar les cames en una aigua gèlida, tot i tocar-hi el sol no era suficient perquè ningú s’hi capbussés, només els vilatans d’aquest poble en són capaços. El riu baixava fred més no poder de la muntanya que demà farem, O’ Cebreiro.

A l’alberg hi hem sopat de fàbula, un paquet d’arròs d’un quilo entre cinc, acompanyat alguns amb mandonguilles de llauna i d’altres amb Frankfurt i bacon fregit. El cos demana carn constantment, s’ha d’aprofitar l’alberg amb cuina i oli!! La veritat és que l’arròs amb solís i cuscús ha sortit un sopar dels més contundents del viatge. A buscar la roba estesa i a dormir a la nostra “habitació” situada al bell mig del passadís.

DIA 8 VILLAFRANCA DEL BIERZO - SARRIA

 Avui ens hem despertat a toc de pelegrí, a les cinc de la matinada, l’obrir i tancar portes constantment ressonava al passadís i repicava al nostre cervell!. Ens hem llevat a les sis, en Pau ha vist la fred que fumia i s’ha tornat a posar al llit, ens atraparà segur.

Esmorzem com humans, a la taula, i recollim les coses, tardem moltíssim. Les alforges i el material que portem conformen un equip nefast. En Morell i en Pau en canvi amb les seves alforges en un moment ho tenen tot recollit, la seva alforja es desmunta i se l’emporten dins l’alberg, és un armari mòbil. Nosaltres en canvi, portem alforges de cosmopolita, de mida exacte per portar-hi material d’oficina, portàtil, ratolí i un parell de compreses, gens impermeables i gens adaptades pel pes i volum que portem, defet jo fa dies que vaig amb una mig trencada. La logística és molt complexa en aquest tipus d’alforges, la posada de material a l’interior es converteix en autèntics jocs de Tetris, sumant-hi la dificultat per mantenir dreta la bici. He arribat a la conclusió que o be, falta un cavallet o unes alforges noves.

L’etapa que ens esperava era de les més dures del Camino, el cim més alt del Camí Francès. El matí ha començat fredíssim, devíem estar a uns 5 graus a ple més d’agost. El fred que fa no és pot aguantar anant amb bici, no són suficients les tèrmiques, jaquetes i paravents que portem, tampoc és adient la càrrega que portem per fer un cim tant alt, però vaja, mica en mica i per l’asfalt és farà, a pujar la nostra vivenda a 1.300m s’ha dit.

Durant la pujada cadascú ha agafat el seu ritme, en Masó ha aguantat molt bé i en Morell i en Banyuls al davant com si no hi hagués demà, la tònica del viatge, cadascú ha de trobar el seu ritme! Jo m’he topat amb un noi de Barcelona que havia sortit des de Montserrat, vaja, són paraules majors. Hi havia anat acompanyat però la diferència de ritmes els va fer separar, s’havia agafat el camí com un repte solitari i personal pel que m’explica, portava dues setmanes fent part de Lleida, Aragó i fins a enllaçar amb el Camí Francès, amb mitjanes de 90km al dia, és a dir, passa la gran part del dia pedalant. També hem trobat un grupillu de Barcelona i un noi que venia des de Terrassa, de perfil solitari.

El paisatge de l’Alto d’O Cebreiro és impressionant, tot i pujar per l’asfalt ha sigut un ascens proper a un port d’alta muntanya, boira, sol,  el vent és gèlid però les pujades fan agafar calor. Al cim de la muntanya va planejant, baixant i pujant durant uns quants quilòmetres, fa molt difícil l’aclimatació del cos, ja planyo els que fan el Camino a l’hivern. A dalt del cim hem confirmat que la transició de paisatges havia acabat definitivament, estàvem respirant Galícia, la Castella pura i dura quedava molt lluny. Aquests desnivells sobtadíssims posen en evidència la tralla que portem al damunt. La única solució per evitar aquest esgotament general és trencar amb la monotonia, hi ajuden les discussions absurdes, converses i marxades de cap, càntics de borratxos, Buens Caminos, enceses d’en Masó per discutir sobre el tema més absurd que hi ha a la capa de la terra...

D’aquesta manera hem arribat al cim de tot aquest massís, Alto do Poio a 1335, és on hem agafat Camino i tot ha canviat dràsticament, no en tenim cap foto del que hem arribat a xalar.

            Ens esperava una baixada de tipus corriol maquíssima, que travessava la Galícia més rural i ancestral, em vist ben be l’esperit rural, pobles mal comunicats units per una única pista/corriol, de sobte s’havia de frenar perquè un ramat petit de vaques tapava el pas. La realitat gallega, de tipus minifundista i localista l’hem copçat amb aquest camí, pagesos amb poquíssimes vaques, suposem que també poquíssim patrimoni, resultat de la divisió total de les herències de la família, construeixen un panorama molt diferent al que coneixem.

El corriol ha sigut d’escàndol, d’enduro, el fang i tifes de vaca ho feien encara més rural, en Masó li ha fumut un “efecto tifa” a les alforges.

Un cop acabat el descens magnífic ens ha tocat pujar, ho hem fet per asfalt, evitant els forts desnivells que hi havia al camino, hi havia pressa per arribar a Sarria a l’hora de dinar i poder trobar alberg lliure.

Hem arribat a Sàrria, tot i la cursa que ens hem muntat i tot i ser només les dues del migdia l’alberg públic ja estava ple, hem hagut de conformar-nos amb un alberg privat, però que per vuit euros hi estem de luxe. Hem tocat luxes preuats com sofà, taula, safareig, dutxa netíssima, nevera i cuina de goig, fins i tot endoll per llitera! Avui podem evitar fer curtcircuits amb els pisos de lladres.

 

Albert 2.0

Ben Nobites i ben polits hem anat a fer un menú a les Espanyes, magnífic, ens ha encantat el tracte i el menjar, ha sigut de nou una dosi de luxe que ens fa oblidar moltes misèries viscudes, cocacola, tallats, amanides.

Tarda de pelegrino, per reposar al màxim, gaudir d’algun espectacle folklòric gallec que fan al carrer, berenar, seguir el tractament d’spàrtico, estiraments, cartes..

Personatgíssims

#Momentdelcamino apunt importantíssim i destacable, dins la descripció de pelegrinos avui ha passat potser el que s’emporta la palma, un personatge dels més autèntics de tots, un home que feia el camino en bici amb un gos al davant, i ja en tornava. És d’admirar la relació que es deuen portar aquest parell, companyerisme i supervivència entre gos i persona, una imatge per emmarcar.

La veritat és que en aquest lloc veus els diferents esperits de superació, la culminació de molts reptes personals. Personatges que desprenen vida i generen enveja sana, que s’allunyen de “l’esport o el fintess” el que fan ells no està catalogat en el segle XXI.

En aquest camino veiem personatges carregats de personalitat pròpia, que el personatge moltes vegades sembla cruspir-se la persona, una caricatura molt agradable que fa tocar de peus a terra, et col·loca al teu lloc. Nosaltres només som uns aventurers novells, ells són els bons.

En aquests personatges les converses de bici passen a ser residuals, la bici en minúscula només passa a ser un mitjà per disfrutar d’un ambient amb majúscules, tot i ser el tema comú dels bicigrinos no cal que hi apareixi, crec que és en aquests moments que et recordes el per què anem amb bici.

DIA 9 SARRIA - MELIDE

 Ahir vam anar a dormir amb regust de colònies adolescents. Ha desaparegut la germanor i el patiment del pelegrí, ja ho havíem notat una mica abans de Sarria. Aquí ho acabem de corroborar, els albergs plens, dins del nostre de luxe hi ha personatges que deixen de complir el perfil del pelegrí, persones massa empimpollades, dones massa ben guarnides, grups de joves fent xivarri saltant-se matemàticament tot el reglament del pelegrí, res de netejar els estris comunitaris,s converses buides, converses grupals, cremades d’oli a la cuina i per acabar-ho d’adobar un leru vomitant tota la nit, amb un soroll que no era gens normal, al voltant de les 5 vaig sentir que treia finstiot la última papilla.

Aquest matí ha sonat el cotxe d’en Morell, ha despertat a tot l’alberg pijo però aquest cop ens hem quedat amb ganes de que sonés més i despertés tots aquells empimpollats. Per primer cop hem sigut dels primers en marxar de l’alberg, això diu molt dels pelegrins que ens trobem ara.

Avui també hem tingut un matí molt fred, un temps molt emboirat que ens ha humitejat tota la roba, només de sortir de Sàrria hem fet unes pujades de desnivell considerable, les cames ja no tiren com el primer dia i val més no cremar-les més. Hem abandonat el poble situat al damunt del turó amb característiques de fortí, Sarria.

De nou hem tingut problemes per aclimatar-nos, boira, vent però de sobte sol, baixada i de sobte pujada.

Galícia té paisatges immillorables, puja-i-baixes, corriols humits, que travessen paisatges i personatges rurals, amb graners, granges, camins immillorables, poblets..

Paisatge que no concorda amb els pelegrins que ens topem:  

-          Roba massa neta i massa ben combinada

-          Bosses immenses per tants pocs dies

-          Mala distribució de l’equipatge

-          Converses llunyanes a les del típic caminador

-          Molts grups i pocs caminadors solitaris

-          Moltíssimes fotos

-          Pocs segells a les credencials

S’ha mort l’essència del camí que ens acompanyava fins aquí, ara ens acompanya un altre esperit, més grupal i festiu, vaja diferent. La gent ha començat en un indret per poder acabar a Santiago, una molt bona decisió per part seva, és la part més maca que hi ha durant tot el Camino.

Per això nosaltres també ens mengem els quilòmetres i el desnivell de forma agradable, cada dia em sembla més descabellat que Galícia i Castella formin part d’un mateix estat.

Arribem a Melide a voltants de la una, completant la jornada intensiva. Encara havien d’obrir l’alberg públic, aquí ens hem trobat amb molts catalans que ens han corroborat les nostres sospites, pocs quilòmetres a les cames. A l’alberg no ens volien guardar les bicis, ens volien enllestir, però no ho han aconseguit, les hem lligat a fora i avall.

Avui és dia festiu a Melide, hem vist un ambientàs en un poble en cert caire rural i tercermundista. Estructurat amb poc ordre, amb el trànsit molt anàrquic, carrers bruts, en certa un desgavell de ciutat, però una ciutat molt gallega.

Obligats a tastar el pop de Melide, tot i ser a l’interior es veu que te molta fama, hem anat a l’Ezequiel, que ve a ser el Mc Donalds de les “poperies”, taules grupals immenses, servei rapidíssim i poc personalitzat, amb zona de menjadors comunitaris. Pel que fa el pop, molt bo i molt picant. Hem anat a dinar a un bar prop de l’alberg, un entrepà anticanutista i un gelat, i encara no ho he dit tot, migdiada a l’alberg!!!!

Avui he xerrat amb la “xicota” d’en Victor gallec, ell no te mòbil, i hem quedat que en Victor ens trucaria demà al migdia per quedar, sembla que anirem a Fisterra.

Feta la migdiada i la partidilla de cartes on se’ns hi ha apuntat una valenciana, hem anat a la cerca d’una botiga oberta en diumenge de festa major a les vuit del vespre.

Hem trobat obert la botiga més obsoleta de la península, la d’en Jaime, d’ultramarinos total.

Em veig obligat a descriure la botiga de queviures, en Jaime devia ser un d’aquells personatges que estaven asseguts i amb una compostura gens serena al bell mig del “passadís” de la botiga amb una taula que pretenia semblar una taula de bar, impedint el pas als clients, a dins d’uns 20 metres quadrats hi ha enquibit un minibar amb dues taules, una barra, una xarcuteria i prestatgeries, hi hem comprat molt a gust, per anar a pagar hem hagut de vigilar de no topar amb les cames d’en Jaime que estava entretingut amb un nadó, quan sigui gran aquest petit tindrà malsons.

Anem a dormir, amb la conclusió que nosaltres comencem a adoptar les maneres de fer del pelegrí, de forma inconscient, en tenim les manies i les transmetem als nous neofits pelegrins, al pelegrí de diumenge. Ara mateix a dos quarts d’onze a l’habitació hi ha xivarri i llum, la gent està de rauxa i xauxa, he actuat de pelegrí responsable i vaja he acabat fent el que per rutina hem viscut, he apagat les llums de tota la nostra habitació d’unes 60 persones, fent que automàticament tothom callés i anés a dormir, segur que encara ens queda fer una mica més el beterà demà al matí, el cotxe d’en Morell sonarà a les sis!! Serem els primers en llevar-nos.

Mica en mica ens han encomanat el tarannà del pelegrí, un llegat que deu venir de fa molts anys i anys, que pelegrí rere pelegrí deixa l’empremta als nous pelegrins i que aquests així ho fan amb els altres nous pelegrins i així continuarà la cadena.

Aquest tarannà pelegrí s’ajusta a l’estil de vida, d’instrospecció personal, alhora de certa diversió i queda abandonat en les últimes etapes del Camino, irromp en escena el pelegrí-turista, menys autoconeixador d’ell mateix i més “domingueru” en el bon sentit de la paraula, i és que el Camino és per a tothom, potser però, el pelegrino de Roncesvalles en aquests albergs on hi regna la multitud s’hi deu sentir més sol que mai.

DIA 10 MELIDE -  SANTIAGO DE COMPOSTELA

Ens llevem i som els primers de marxar, aquesta serà la última nit que ens dediquem a carregar a corre-cuita la bici i les alforges, avui arribarem a Santiago. L’etapa d’avui és molt senzilla, uns 50km de puja-baixes però tot per pista i podent gaudir del paisatge.

A mig camí, ens hem trobat una noia catalana bicigrina, la qual ja havíem vist abans, que comentava que durant la nit li havien canviat la cadena per una cadena més curta. Vam suposar que no era així, que durant tot el Camino, des de Roncesvalles no havia posat mai el plat gros, i en la última etapa el va intentar de posar i la cadena no va donar per tant, va acabar per incrustar la patilla del canvi en el plat gros, el nostre mecànic en assistència en Camino li va arreglar.

A partir d’aquí, anàvem descansats, gaudint del paratge i coneixent que arribarem de sobres i força sobrats a Santiago després d’aquests últims dies de més repòs, qui ho hauria dit durant les primeres etapes que arribaríem amb aquesta calma.

Ens hem guarnit amb el trajo d’arribada, samarreta de Rostits blava i ens hem fet les fotos corresponents, el sol però no permetia fer gaire fotos.

Ens hem anat a fer la credencial, conforme hem fet el camino, una “turistada” com una altra, però d’aquesta manera ens queda el record.

Ens ha trucat en Víctor i aquí ha acabat l’aventura del bicigrí i ha començat una mena de pseudocouchsurfing improvitzat.

En Victor ens ha acollit a casa seva, ens ha vist força desencaixats de cara, ja que hem vist que les dificultats per tornar a casa eren immenses, teníem previst tornar amb tren regional o mitja distància, però aquests es veu que estan plens i s’ha d’encarregar lloc. Resultava car agafar un vol i hem optat per llogar un cotxe tipus berlingo.

En Victor ens ha portat amb bici a l’estació de tren per contrastar preus. Després ens ha dut a casa seva, en Pau també ha vingut amb nosaltres. Viu al barri vell, en ple centre de Santiago, ens ha desat les bicis a una habitació i hem quedat meravellats del llamp de casa que tenia. Des d’aquí hem pogut gaudir de totes les comoditats juntes, dutxa, ordinador per llogar el cotxe i un dinar que ens ha fet el seu pare, per sis galifardeus!! Hem dinat pensant que el sopar l’havíem de fer nosaltres i que se’ls havia de compensar aquesta magnífica estada a casa seva. Durant la tarda en Víctor ens ha fet de guia per Santiago, hem anat a la catedral, a veure el passeig, algun parc, un poble molt rural just al costat de Santiago. Vaja que hem disposat de guia gratuïtament, a sobre ens ha donat llits per tots cinc!

Hem comprat el sopar i el dinar de demà, ens hem posat a cuninar tots a la cuina, cuintant per nou persones, rissotto, amanida de mides industrials.

DIA 11 DE CICLOTURISTA A FURGOTURISTA

L’endemà al matí en Victor s’havia llevat i gairebé havia enllestit el dinar per tots del dia, un crack. Ens hem acomiadat de’n Pau que ha continuat la seva aventura personal.

Nosaltres hem agafat la furgo i direcció a Fisterra, abans però hem passat borejant la Costa da morte, on ens ha ensenyat un dels caps més preciosos vistos per ningú, el de Muxia, on es veia la fragilitat de la terra davant d’un mar imponent, que colpejava les pedres de forma desfermada. A Fisterra en canvi hi hem trobat un mar més tranquil, és un lloc més espiritual on tota la cultura grecoromana i cristiana li ha volgut donar el títol de finis terrae. Indret on alguns pelegrins arriben per cremar les sabates o alguna peça de roba.

Hem dinat els tuppers d’en Víctor i ens hem anat a banyar a l’atlàntic, amb una aigua realment freda, i som agost.

DIA 12 FALTA UNA PORTA MÀGICA

Jornada non stop amb el Peugeot 5008 llogat a Santiago, session d’Adrià Masó que s’ha conduit del tiron sense parar ni per orinar ni menjar els 700 km i escatx que ens separàvem de Pamplona. Llavors fins a Roncesvalles on ens hi esperava el nostre estimat Fusion amb el remolc.

Baixem cap a Pamplona al pàrquing del Mc Donalds on farem el transvasament de bicicletes i de material, primer però atipar-nos de l’últim àpat a les Espanyes amb regust americà, hamburgueses d’un euruu!!

La tornada ha sigut a l’estil dels camioners , uns reposen al darrera, fem uns 300km i canviem i així successivament, hem arribat a Catalunya, quan hem vist l’eix ja érem a casa, ens ha rebut una pluja forta, que tots aquests dies no n’havíem vist!!